L’any 2003 Les Adrianes, un col·lectiu de dones del barri de la Mina de Sant Adrià de Besòs, van fer un treball de memòria històrica mitjançant el qual evocaven com era el seu primer barri de barraques situat al litoral de Barcelona. Les barraques del Camp de la Bota eren habitatge precari construït a partir de 1920 per acollir a la imparable onada migratòria que va tenir Barcelona abans de la Guerra Civil. Durant l’etapa franquista va ser escenari de la repressió amb l’execució de nombroses persones. La nova arribada massiva de persones emigrades d’altres parts de l’estat cap a la dècada dels 60 va provocar de nou una proliferació de barraques i habitatges precaris que van acollir a mes de 3000 habitants. L’any 1989 es van enderrocar les últimes barraques, la població ja havia estat traslladada a altres zones i a nous barris, com La Mina a Sant Adrià de Besòs on començaria una altra epopeia…
Aquesta associació de dones recorden la duresa de la vida a les barraques i les dificultats amb les quals es van trobar en arribar als pisos i al nou barri als anys 70. Del barri horitzontal a peu de platja suportant humitats i precarietat urbana, al veïnat vertical, deprimit, socialment convertit en suburbi.
“Llegamos a la Mina. Era un barrio nuevo y con pisos a estrenar pero no sabíamos vivir encerrados en aquellos cajones. Muchos de nosotros somos gitanos, traíamos animales y carros porque era nuestra forma de vida, nos dedicábamos a la venta ambulante, y todo eso no lo podíamos meter en aquellos pisos. No servíamos para vivir así.
Habíamos nacido en la calle, cocinábamos con fuego, criábamos a nuestras gallinas, nuestro críos sólo entraban en casa a dormir… y de golpe nosotros éramos los mismos pero teníamos que vivir encerrados, sin animales, con una puerta cerrada, en una escalera… todo era muy difícil. Ya no teníamos frío en invierno, ni humedades pero teníamos otros problemas y algunos vecinos no nos querían allí.”
