Màquina d’escriure mecànica. Està integrada en una capsa – maletí metàl·lic, perquè sigui transportable.
“Vaig passar tota la meva adolescencia a una escola interna a Lleó. Recordo la solitud i la tristor d’aquella època. En acabar els estudis tenía 16 anys i una companya de l’escola venia a Barcelona a continuar els estudis de Batxillerat així que vaig pensar que podia acompanyar-la i buscar feina aquí.
La primera feina que vaig trobar va ser als Almacenes el Águila netejant i ordenant el magatzem, però era només una feina de matins i cobrava molt poquet, així que vaig també agafar una feina per netejar l’Acadèmia Hispano-Francesa al Portal de l’Àngel. A l’Acadèmia anava a les tardes i de seguida vaig veure que aprofitant que treballava allà també podia aprendre a escriure a màquina i taquigrafia i podria arribar a ser secretaria. Durant tres anys tota la meva vida era anar als matins a l’Àguila, sortir corrents a l’acadèmia i a les vuit començar a estudiar i a practicar amb la màquina d’escriure.
Tot el que podia ho estalviava per poder comprar-me una màquina d’escriure portàtil. Gairebé no tenia temps de res però una de les coses que més m’agradava era passar per l’aparador d’una botiga de màquines d’escriure que hi havia a prop de l’Acadèmia i mirar quina em compraria. Finalment ho vaig poder fer i vaig tenir la meva Olivetti pagada a terminis. Crec que poques coses a la meva vida m’han fet tanta il·lusió… la vaig comprar amb tant d’esforç i tantes esperances… L’any 1973 vaig entrar a treballar d’administrativa a una òptica a la Ronda Sant Pere i després ja als 80 a l’Hospital de Sant Pau on m’he jubilat aquest any. Sens dubte la màquina d’escriure va canviar el meu destí.”
De Lleó a Barcelona
