MhiC exposició virtual. Correspondències de confinament.

Amics i amigues del Mhic ens escriuen aquests dies, cartes, receptes, imatges, pensaments, records … Hem volgut crear una exposició virtual com a primera mostra de #PatrimonisConfinats. Aquest material ens ha mantingut ben lligats als nostres públics en temps de Coronavirus.

IN MEMORIAM
Dediquem aquesta exposició a totes les persones grans que ens han ajudat al llarg d’aquests anys a crear la nostra/seva col·lecció. Que han fet possible que el discurs del MhiC hagi estat divers, viu, ple de l’emoció de qui relata la seva experiència migratòria i ple d’alegria de qui fa un regal. Sabem que ha estat el col·lectiu més afectat per la pandèmia i no volem imaginar el nostre futur com a museu sense la seva imprescindible presència. Compartim amb ells el dolor, l’angoixa i el dol pels que ja no ens acompanyaran, i recordem als seus que el seu llegat migrant segueix més viu que mai al MhiC.

Dia Internacional de la Dansa, Cristina Robledillo Barcelona, 27 de març de 2020

Dia Internacional de la Dansa, Cristina Robledillo
27 de març de 2020

1.

A mí siempre me ha gustado viajar, desde que tengo memoria. Rayaba los  mapas de los libros de texto de mi hermana con los recorridos que un día  iba a hacer, con cualquier excusa, lo mismo era cantante y preparaba una
gira como me convertía en terrorista y planificaba dónde colocar las  bombas.

Era capaz de reconocer los autobuses de lejos y corría a verlos  pasar desde la ventana.

Dentro de mi cabecita sabía que para realizar cualquiera de esos planes  tenían que pasar unos años, y como las ganas me podían, acudía puntualmente  a ayudar a los feriantes que aterrizaban con su feria frente al descampado  de casa. Siempre con la esperanza de que vieran en mí a una buena compañera  de andanzas y no dudaran en secuestrarme.

Desde que tengo memoria, viajar  ha invadido mis sueños.

(Extracto del texto del espectáculo DE LAS ENTRAÑAS, de la Compañía De Ida y  Vuelta.)

 

2.

YO  Nací en Sabadell. Mi familia materna es de Don Benito y el linaje paterno viene de Jaén. Durante años me pregunté si era catalana o española. Ninguna  de esas identidades me conformaba. Hice un Erasmus y llegué a la conclusión  que yo era mediterránea, pero con el tiempo esa etiqueta tampoco terminaba de convencerme.

Durante años recorrí desde México a Argentina con mi compañia de teatro detíteres y me convencí de que era un alma nómada, hasta que ya cansada de  tanto trajín, me asenté en Uruguay. En aquel periodo pude vivir en mi
propia piel la experiencia de ser migrante..
En el momento preciso que decidí regresar a España, comprendí que todas esas dudas sobre mi identidad se resolvían de repente: yo soy migrante. Para  transitar ese descubrimiento de quién yo era, me sumergí en la creación de  un espectáculo para hablar de mi experiencia, dando voz a la vez a las  mujeres de mi familia..


Recepta de 1er Dia de Ramadà, Amal Alaui  Sant Adrià de Besòs, 24 d’abril de 2020

Recepta de 1er Dia de Ramadà, Amal Alaui 
Sant Adrià de Besòs, 24 d’abril de 2020

1.

Amal Alaui es una amiga del MhiC . Des de l’inici de la creació del museu l’any 2004, ha participat – de forma molt activa- en totes les iniciatives a les que ha estat convidada, aportant la seva mirada de dona jove, mare, treballadora, migrant d’origen magrebí, veïna i membre d’associacions diverses.

Des del seu confinament ens regala una  recepta per trencar el dejuni del primer dia de  Ramadà. Harira.

Aquest any, de manera inesperada a causa de la pandèmia únicament pot seure a la seva taula els seus tres fills i el seu marit… quelcom inusual en la seva tradició familiar i veïnal on altres anys hem tingut el plaer de compartir amb veïns i amics, el deliciós menjar i la conversa càlida.

2.

Ingredients
1/2 Kg de pollastre de camp.
½ Kg de ceba
½ Kg de tomàquet madur
200 gr de cigrons remullats
200 gr. de llenties remullades
3 ous
3 cullerades de farina
1l. De caldo de pollastre i verdures.
3-4 fulles d’api
Coriandre fresc i julivert fresc ( al gust)
Gingebre (al gust)
1 cullereta. Canella molta
1 i ½ cullereta Ras d’hanaut [1]
Safrà (al gust)
Sal( al gust)
Oli verge

[1]Barreja d’espècies:  commino, cardamom,  jengibre,  galanga, de cúrcuma, cilantro, pimienta,  de clavos de olor, de nuez moscada, macís, canela, cayena, pimentón o paprika, alholva,  hinojo.

3.

Elaboració

  • Rallem els tomàquets i els reservem . Fem un farcell amb l’api i piquem el coriandre i el julivert ben picat.
  • A una olla a pressió incorporem l’oli, la ceba picada petita, les espècies i afegim l’api, el coriandre i el julivert, els cigrons i cobrim d’aigua. Deixem bullir 40 min.
  • Passat aquest temps obrim l’olla i afegim el pollastre, les llenties, el tomàquet triturat i afegim el ½ l de caldo de pollastre i tornem perquè segueixi bullin mitja hora mes.
  • Per acabar tirem la farina i remenem fins que quedi una salsa molt espessa i sense grumolls i homogenia. 
  • Servim amb els ous durs, tallats per sobre decorant el plat.

Amel receta ramadan 2

Una recepta de confinament, Aurora H. El Clot, Barcelona, 25 d’abril de 2020

Una recepta de confinament, Aurora H.
El Clot, Barcelona 25 d’abril de 2020

Nom del plat: Ensaladilla Rusa

Me gusta cuando otras personas hablan de que hacen la comida de cuando eran niños, de su infancia y de su familia, pero yo cuando era niña solo pasaba hambre. Mi casa era un chamizo junto a un cortijo a las afueras de Almería, el fuego solo se usaba para calentarnos y para hervir un poco de leche de cabra que nos repartíamos entre todos. Alguna vez mi madre asaba alguna patata o alguna raíz que encontrábamos. Si comíamos huevo, lo tomábamos directamente crudo en el mismo gallinero del que lo estábamos robando. Recuerdo el olor de los limones o de los ajos tiernos, pero no lo relacionaba entonces con nada de comer. Y recuerdo los escaparates de las confiterías, con dulces que hacían que me “surraran” las tripas.

Emigré y fui con 12 años a servir a una casa en Valencia, allí sí que comía bien… mis primeros arroces, allí vi por primera vez una tortilla, y pan cada día en a la mesa. Duré poco en la casa, me distraía jugando con los críos de la familia y no hacía mi trabajo. Pero allí aprendí a comer sentada, a usar cubiertos, a paladear… es casi tan importante como aprender a leer.

A los 14 ya vine a Barcelona, con unos parientes de la familia de Valencia, entré en la casa para limpiar y cuidar del niño recién nacido pero la señora Matilde. Ella me enseñó a cocinar, me llevaba a la compra y me enseñó las paradas del mercado de Sant Antoni donde ella compraba. Por las noches me mandó a una academia a aprender a leer y escribir.  Lo aprendí todo aquí. 

Mi plato de confinamiento es la ensaladilla rusa. Me lo enseñó la señora Matilde cuando me casé y me fui de la casa. Me dijo que era muy fácil y que podía hacerla los domingos de verano, la dejaba hecha y así cuando salía de misa no tenía que volver a casa corriendo hacer la comida y podíamos pasear hasta la hora de comer.

Mis nietos se vuelven locos con mi ensaladilla, la decoro con mucho pimiento rojo y la pongo bien de atún como les gusta a ellos.  Ahora no puedo verlos, pero en cuantico se pase esto del Coronavirus y vuelvan les haré una bien grande.

INGREDIENTES:

4 patatas medianas cocidas

3 huevos duros

2 latas de atún en aceite de oliva

1 lata de Pepinillos en vinagre

1 lata de pimientos rojo en conserva

Aceitunas sin hueso

Mayonesa (aceite, sal, una puntita de ajo  y huevo)

EL·LABORACIÓ:

Hiervo las patatas con piel y con los huevos.

Pelo las patatas y los huevos, y dejo un huevo para decorar por encima

Junto las patatas y los huevos chafados con el atún, y aligero con un poco del aceite de la lata, luego le añado los pepinillos (muchos,  que le dan muy buen sabor),    algunas aceitunas y también trozos de pimiento de lata  todo troceado.  Luego a la mezcla le añado la mitad de la mayonesa.

Mezclo bien y le doy la forma de la bandeja y luego por encima lo cubro bien con la mayonesa que queda y decoro con pimiento rojo a tiras, las aceitunas, el huevo duro que me gusta separa la clara de la yema y tirarla por encima rayadita. 

TESTIMONI:  Aurora M.M

(85 anys. Viu al barri del Clot. Va néixer a Almeria i va emigrar l’any 1947 a València a servir a casa d’un militar, tenia només 12 anys. Posteriorment va venir a Barcelona i ja es va quedar)

Retalls de la meva petita llibreta de confinament, Lali Bosch Girona, maig de 2020

Retalls de la meva petita llibreta de confinament, Lali Bosch
Girona, maig de 2020

1.

Imagino

Penso

Espero

Sento

Llegeixo

M’agradaria

Desitjo

Escolto

Busco

Intento

Potser…

2. Una oreneta molt petitona arrenca el vol. No sé d’on ha sortit. Vola en cercles, entre els diferents edificis, descrivint una espiral al bell mig del pati de veïns. S’enfila sense esforç, lluny de les parets de les cases, camí de la llum del sol. Sola, amb les seves ales d’un negre encara poc intens, va descobrint el cel i el vent. Quan arribi el capvespre, serà una més entre moltes.

Noia ballant
Maria Muñoz, creadora amb Pep Ramis de la companyia de dansa Mal Pelo. Foto: Jordi Bover

3. Blanc sobre negre o negre sobre blanc?

Sempre la presència inadvertida dels grisos

que dubten sobre el seu futur.

Retalls de la llibreta de Lali Bosch
Petita llibreta de confinament

4. Sortir cap endins no necessita ni porta ni clau.

Sortir cap endins no es pot fer només quan es vol fer,

però si no es vol, no es pot fer.

Visita a l’exposició Només d’anada, de Piero Sachheto, Imma Boj Sant Adrià de Besòs, 6 de maig de 2020

Visita a l’exposició Només d’anada, de Piero Sachheto, Imma Boj
Sant Adrià de Besòs,  6 de maig de 2020

1.

El dia 6 de maig, retornem al MhiC després de més de 50 dies confinats. La situació provocada per la pandèmia, encara no permet tornar a la normalitat i per tant , aquesta, és una visita breu al museu per recollir alguns documents i revisar l’espai.

2.

El Museu és tancat i silenciós i la sala d’exposicions amb la obra de Piero Sacchetto, cobra una visió diferent. No s’han obert els focus, ni les finestres. La llum,  d’aquest sol de migdia de primavera, es cola en l’espai  per les persianes mallorquines i els lucernaris dels sostre,  creant un efecte domèstic com si es tractés de la sala càlida i estimada de casa… de nou a casa…

3.

Faig un recorregut general, recordant el relat d’en Piero, com rellegint un llibre conegut,  amat i savi.

4.

Busco el detall, allò que en anteriors lectures no vaig veure ni sentir, però que se que està present a cada obra,  a cada color, a cada pinzellada i textura…

Detall d'obres de Piero Saccheto 1
Detalls de les obres de Piero Sacchetto
Detall d'obres de Piero Saccheto 2, Patrimoni de confinament, MhiC
Detall d'obres de Piero Saccheto 3, Patrimoni de confinament, MhiC
Detall d'obres de Piero Saccheto 5, Patrimoni de confinament, MhiC
Detall d'obres de Piero Saccheto 4, Patrimoni de confinament, MhiC
Detall d'obres de Piero Saccheto 6, Patrimoni de confinament, MhiC
Detall d'obres de Piero Saccheto 7, Patrimoni de confinament, MhiC
Dibuixos de Piero Saccheto, gener 2020, creats per a la franja de seguretat a la sala d'exposicions

Dibuixos de Piero Saccheto, gener 2020, creats per a la franja de seguretat a la sala d'exposicions, conjunt
Dibuixos de Piero Sacchetto, per a la franja de seguretat a la sala d’exposicions, MhiC

Carta de Piero Sacchetto al MhiC Pieve de Cento. Bologna. 7 de maig de 2020

CARTA A PIERO SACCHETTO AL MHIC PIEVE DE CENTO.
BOLOGNA. 7 DE MAIG DE 2020

Cara Imma, caro MhiC,

È stato davvero piacevole il tenero racconto che mi hai fatto della tua visita solitaria  all’esposizione  dei miei quadri. E’ stato come se a quel luogo fosse restituito, per il tempo dei tuoi passi, il movimento. Quello delle mani delicate degli ospiti  che  hanno accolto  i miei ritagli di spazi dipinti, che hanno cercato per ciascuno di loro il posto  più comodo. Poi, quel giorno particolare con tante persone, di tante età, piene di vita … un movimento, spesso di voci, che da basso, raggiungeva i quadri al piano di sopra. Abbracci, gesti d’incontro, passi e soste  con gli occhi ai colori. Qualcuno parlava di colori di sabbia, altri di blu luminosi, altri ancora di vite, di scommesse, di destino.

Solo andata: verso quel buio che avviluppa senza distinzioni o quella luce mescolata  di acqua e azzurro?

Oggi la sala è vuota e in silenzio come lo era ieri e ieri l’altro. I racconti riposano anche se non sono conclusi.

Ma non si perde di vista e non si lascia per  troppo tempo vuoto e silenzioso un luogo nato per essere parlato!

Pieve de Cento. Bologna. 7 de mayo 2020

Estimada Imma, estimat MhiC

Ha estat  realment emocionant  el relat tan sentit que fas de la teva visita solitària a l’exposició de les meves pintures.  Era com si, amb els teus passos, el moviment  retornés a la sala d’exposicions, a les vostres mans delicades quan vàreu acollir els meus espais pintats i, com a amfitrions, vàreu buscar el lloc més adient per cadascuna de les teles. Els teus passos, m’han retronat també a aquell dia particular de la inauguració amb tanta gent, de totes les edats, tan plena de vida. Amb les teves paraules em retorna l’espessa sonoritat  de veus que des de la planta baixa arribava fins els quadres penjats al pis de dalt. Abraçades, gestos de trobada, petits desplaçaments i moments de quietud amb els ulls als colors de les pintures. Alguns parlaven dels colors de la sorra, d’altres de blau brillant, d’altres de vides, d’apostes, de destins…

Només d’anada: cap a aquell espai buit que ho embolcalla tot sense fer cap distinció o cap a aquella llum barrejada d’aigua i de blau?

Avui la sala és buida i silenciosa com ho era ahir i abans d’ahir. Les històries  reposen encara que no tinguin un final.

Però no perdem de vista i no deixem durant molt de temps l’espai buit i silenciós d’un lloc nascut per a parlar!

Pieve de Cento. Bologna. 7 de mayo 2020

Dibuix i fotografies, Clara Trucco Barcelona, 10 de maig de 2020

Dibuix i fotografies, Clara Trucco
10 de maig de 2020, Barcelona


Dibuix de noi volant cap a Argentina per veure la familia després del confinament, Clara Trucco
Dibuix de Clara Trucco
Clara Truco, dibuixant al balcó
Pinzells i pintures al balcó
El Pedro, com a un petit tiburó jugant
Pedro jungant el tiburó al balcó

Distancia no Distancia, Alexis Mendez Barcelona, 8 de maig de 2020

Distancia no Distancia, Alexis Mendez
8 de mayo de 2020, Barcelona

Previous
Next

Video dels Nois del SPE Kirikú i Georgina Giménez Sant Just Desvern, 10 de maig de 2020

Video dels Nois del SPE Kirikú i Georgina Giménez
10 de maig 2020, Sant Just Desvern

Un dia dels nois que residen al SPE Kirikú, durant el confinament. Video realitzat per Georgina Giménez, educadora del centre. 

Carta d’una mare Grècia, 12 de maig de 2020

Carta d’una mare
12 de maig 2020, Grècia

Μέρες δυστοπίας χωρίς εσένα

Κόρη = Η κόρη είναι το μεταβλητό σε μέγεθος άνοιγμα του ματιού στο κέντρο της ίριδας. Η κόρη ρυθμίζει την ποσότητα του φωτός, που μπαίνει μέσα μου… Έφυγες και πήρες μαζί σου το φως…

Και τώρα αυτήν την παράξενη Άνοιξη σε συλλογιέμαι, έκθετη στους ανέμους του φόβου, και γεμίζω ενοχές που σ´άφησα να φύγεις. Φοβάμαι κι εγώ μαζί σου.

Κλείνω τα μάτια μου και ακούω τα χαρούμενα τιτιβίσματά σου, τα γοερά σου κλάμματα, τους ενθουσιασμούς σου και τις λύπες σου. Μετράω τις ήσυχες μέρες και περιμένω τον ερχομό σου, κλείνω τα μάτια μου και νοιώθω τον καυτό ήλιο να μας χαϊδεύει ξανά, ξαπλωμένες στη σκιά του πέτρινου ερειπωμένου μύλου.  

Κλείνω τα μάτια μου και η δυστοπία εξαφανίζεται, έρχεσαι…

Μου λείπεις τόσο μοναδική μου Κόρη…

Dias distópicos sin ti

Hija y pupila en griego tienen el mismo nombre, Kori. Kori entonces es la apertura del ojo, de tamaño variable en el centro de la iris. Regula la cantidad de luz que entra en mí…

Y ahora esta estraña primavera pienso en ti, expuesta en los vientos del miedo, y me lleno de culpas que te he dejado ir. Tengo miedo yo también contigo.

Cierro los ojos y escucho tus cantos alegres, tus lagrimas fuertes, tus entusiasmos y tus tristezas. Cuento los días tranquilos y espero tu llegada, cierro los ojos y siento el sol ardiente, que nos acaricie otra vez acostadas  en la sobra del arruinado molino de piedra.

Cierro mis ojos y la distopia desaparece, vienes…

Te extraño tanto mi querida Hija…

Vestit de núnia i maletes Sant Adrià de Besòs, 3 de juliol de 2020

Vestit de núvia i maletes
3 de juliol 2020, Sant Adrià de Besòs

El divendres 3 de juliol de 2020, dos dies després de la reobertura del MhiC als visitants, ha vingut la Sra. M. Àngels Rozas Liras, a fer una donació al museu de diversos objectes familiars.

M. Àngels és filla d’Eugenio i Consuelo, dues víctimes d’aquest terrible hivern, però van manifestar el seu interès en què el MhiC conserves alguns objectes seus i la seva memòria migratòria. I la seva família portar aquests materials complint les seves voluntats i com homenatge a la seva vida.

OBJECTES CEDITS.

/ Maleta de cartó i lona amb reblons metàl·lics, 1953. És la maleta amb la qual va viatjar Eugenio Rozas per primera vegada a Barcelona.

/ Maleta de cartó color verd, finals dels anys ’60, s. XX. És la maleta que feia servir M. Àngels per anar de colònies. «la seva primera migració…»

/ Vestit de núvia, roba interior, i camisa de dormir, finals dels anys ’50. s. XX. És el vestit amb què es van casar Eugenio i Consuelo.

Con 22 años, Eugenio cogió el tren en tierras burgalesas, un tren
con nombre propio: el Shangai, que proveniente de la Coruña llegaba a
Barcelona en un trayecto de unas 55 horas. Hablamos de la década de los
cincuenta. La que sería su mujer había emprendido el viaje con apenas 14
años. Ya instalados en Barcelona, tras varias peripecias, Consuelo se
vería sirviendo en una casa de burgueses, y Eugenio acabaría encontrando
la que sería su profesión durante largos años, conductor de autobuses.

A
Consuelo le faltaba lo que tiene todo obrero en la ciudad: un hogar al
que regresar después del trabajo. Por ello, dedicó muchos días de asueto
(el único día libre semanal que se ofrecía al personal de servicio) a
asistir a clases de costura, donde con infinita paciencia y la ayuda
inapreciable de su maestra (y siempre bajo las disposiciones del afamado
sistema Martí), acabaría terminando su vestido de novia.

Eugenio,
por su parte, acabaría recorriendo varias líneas de bus, especialmente
la 42 (Plaza Catalunya-Buen Pastor) y la 41 (Besós-Calvo Sotelo). En el
Besós de Barcelona se ubicaba el domicilio conyugal.

Y
pasó el tiempo, y fueron naciendo y creciendo los hijos, y una de ellas,
Mª Angeles, portavoz de la família en esta donación, nos ha traído la
maleta con la cual iba de colonias escolares desde su escuela del barrio
del Clot hasta un internado de La Roca, cercano a Cardedeu, desocupado
en verano y que acogía a niños de escuelas metropolitanas en época
estival.

Vestit de núvia. La primera donació després del confinament, juliol 2020.

Maleta de cartó lona amb reblons metàl·lics. Donació Àngels Rozas Lira, juliol 2020.
Maleta de cartró de color verd. Donació Àngels Rozas Liras, juliol 2020

Petons des de la munyanya Barceloneta i Floresta, juny de 2020

Petons des de la muntanya
Barceloneta i Floresta, juny 2020

El curt Petons des de la muntanya, realitzat durant el confinament, és una carta visual adreçada a la meva amiga i realitzadora Lulu. Narra la meva experiència de quarantena de forma reflexiva, crítica i metafòrica.


#MhicCartPostal  #PatrimonisConfinats

CRÈDITS

Una exposició produïda per: MhiC
A cura de: Elena Ananiadou
Amb disseny gràfic de: Indira Guardioloa
Amb suport i disseny tècnic de: Espai Nòmada Lab. Creatiu (Pere Bascones)

Agraïments
Nois del SPE Kirikú
Hector Rubies (Dir. del centre)
Sergi López i Georgina Giménez (educadors)

Eulàlia Bosch
Piero Sacchetto
Amel Alaoui
Cristina Robledillo
Alexis Caridad Mendez
Clara Trucco
Aurora M.M.
Olga Moutsianou
M. Àngels Rozas Liras
Maria Chatzi