El viatge de les arpilleres
Les arpilleres tenen el seu origen a Xile, on durant els anys 70 van esdevenir una eina imprescindible per la lluita social. Mitjançant les primeres arpilleres, es denunciaven algunes de les vivències del país sota el govern d’Augusto Pinochet. L’ús del tèxtil a vegades ajudava a expressar el que estava prohibit dir. Les arpilleres es realitzaven, principalment, per agrupaments de dones, les quals podien així expressar-se políticament, cosa que d’altra manera era molt difícil fer. També va ser una eina d’agrupació femenina, mitjançant la qual també podien compartir-se altres experiències o preocupacions.
Per les artistes de la Fundació Ateneu Sant Roc, les arpilleres han significat moltes coses. El que va començar com una activitat més de l’Ateneu ha esdevingut un dels trets distintius de la Fundació, establint un grup fix d’arpilleristes que han col·laborat en diversos projectes. La visió d’aquestes dones és la que es plasma en aquest recull d’arpilleres, cadascuna acompanyada per la història que l’artista ha volgut transmetre.
Maleta, farcell, arpillera: comença el viatge
Maleta, farçell, arpillera, és un recull de diferents experiències migratòries tant de l’interior del país, durant la dècada dels 60, com altres de més recents d’arreu del món.
Aquesta col·lecció es va presentar com a exposició l’any 2012, i des de llavors s’ha portat a diversos indrets de Catalunya.
Amb la realització d’aquestes arpilleres, les artistes han tingut la oportunitat de reviure records abandonats de la seva infància, sentiments dolorosos, la nostàlgia causada per l’enyor de la terra natal, o les primeres (des)il·lusions al establir-se a la seva nova casa.
La montaña de Montjuïc, Antonia Amador
Aquesta arpillera explica quan els meus pares, els meus germans i jo vam arribar a Barcelona. Veníem d’Almeria i el primer que record que tinc és l’estació de França, gran i molt bonica. Després el que es veu en l’arpillera: la muntanya de Montjuïc i a dalt el castell i moltes barraques.
La meva barraca era de fusta, el sostre de cartró cuir. Mancàvem de tot, no teníem llum ni aigua. Havíem d’anar a buscar-la a la font i estava lluny.
Els meus germans, que eren petits, jugaven amb una pilota de drap. La meva mare baixava tots els dies la muntanya per anar a fer feines a les cases i la meva germana també. I jo, que tenia 8 anys cuidava dels meus germans i de la meva casa, que era l’única cosa que teníem.
Van ser anys durs per qui va haver de deixar la seva terra.
Quan veig el que passa ara recordo els meus primers anys i em fa ràbia que tot segueixi gairebé igual.
Vareando las aceitunas, Isabel Alcalá Olivera
Al camp de Càceres on em vaig criar, primer es cullen les olives verdes amb molta cura i després “se varean” les negres. Cal pujar a les oliveres amb escales i cabassos per agafar les verdes acuradament, perquè no es trenquin. Quan estan totes negres es fan caure a terra amb les vares, per treure l’oli. Nosaltres teníem oli per tot l’any a casa, el subministrament de la casa el teníem allà, a més de les oliveres teníem altres collites i animals.
Quan “se vareaban” les olives, érem els meus germans i jo els que, de vegades, recollíem totes les oliveres d’aquella finca, que no era la nostra. Els amos de la finca posaven la terra i nosaltres la feina.
Allà vivíem del que sembràvem, no hi havia cap sou.
El que collíem, nosaltres l’hi portàvem als amos al poble, tot era a mitges, era una feina de tota la meva família i d’ells.
El record d’aquesta època és dur perquè jo ja tenia amigues que anaven al poble mentre jo m’havia de quedar treballant al camp.
De Granada a Barcelona, Encarna Ortega Padilla
Quan tenia 27 anys, el meu marit em va dir que trobaríem una vida millor a Barcelona. Ell va venir sol el primer cop i al desembre de l’any 62 ja ens vam pujar els dos amb el nostre fill, al tren cap a Barcelona. El comiat va ser dur, la meva mare no volia que m’anés tan lluny amb el nen tan petit.
He cosit la casa del meu poble, la casa dels meus pares, on jo m’he criat i on vaig viure fins que em vaig casar i em vaig anar a la casa dels meus sogresa viure. Quan vaig haver de empaquetar les coses perquè em venia a Barcelona, la meva mare va venir dos o tres dies a casa dels meus sogres per ajudar-me a preparar les coses ja deixar-me tot recollit.
Aquest és el cim més alt de Granada, que està sempre nevat, fins i tot a l’estiu hi ha neu. Aquí està l’arbre que hi havia en la cantonada de la casa, una acàcia, i això és el camí que va al baixador on jo, al costat del meu marit i el meu fill, caminava per agafar el tren. Vam trigar 26 o 28 hores en arribar a Barcelona, llavors el tren anava de gom a gom de gent que emigrava de tots els indrets d’Andalusia.
Quan vam arribar a l’una del matí estava tot nevat, aquell Nadal havia nevat molt.
Quan recordo la meva terra m’emociono molt, recordo la meva família, les meves germanes, els meus pares que ja no viuen. El meu marit i els meus sogres estan enterrats a Barcelona, esperant-me a mi.
Una mirada a mi tierra desde el barco, Francisca Báez Ávila
Aquesta és la història de quan jo vaig venir de Tànger, tenia 21 anys i ja havia tingut la meva filla. Els meus pares vivien a Tànger perquè van emigrar des de La Línia quan eren joves. He viscut la meva joventut i infantesa amb molta il·lusió. Després, quan els àrabs van voler la independència en el 57 les coses van canviar. Els espanyols van preferir anar-se’n abans de passar misèries. El meu marit i jo
teníem la idea de quedar i adaptar-nos a les circumstàncies, però els meus pares ja eren grans i no volien morir-se allà, volien venir a Espanya perquè no tenien res. Per això vam decidir venir-nos tots a Espanya amb ells.
Això és el que veia quan venia al vaixell per a Espanya. Veia la mesquita, l’església i l’escola. Les esglésies i mesquites eren molt boniques, edificis emblemàtics de molts estils. Allò ara està tot més deteriorat perquè no hi ha diners, hi ha misèria, ja no és com era.
En la representació del vaixell, conte com vaig creuar l’estret amb la meva filla, que està agafada a mi quan tindria uns 7 mesos. He barrejat també alguns homenets que estan ofegant o morint-se, per mostrar la situació d’alguns àrabs que avui creuen l’estret, de vegades, perdent la vida.
La primera vegada que vaig arribar aquí, quan vaig sortir de l’Estació de França, vaig veure el cel tan fosc i gris que em va xocar molt, per això aquí he cosit el cel molt viu, tal com ho recordo de Tànger i amb el preciós mar de allà.
He volat tres vegades en avió. La primera vegada que vaig viatjar en avió anava amb la meva mare, els meus germans i germanes. Vam venir del Pakistan a Barcelona el 2007. Anàvem tots menys el meu pare que ja era aquí feia uns cinc o sis anys.
La segona vegada que vaig viatjar amb avió va ser per anar al Pakistan fa un any, per casar-me. Em van portar a l’aeroport i vaig pujar sola. L’avió era ple de famílies del Pakistan. Em vaig quedar sis mesos i fa un mes que he tornat.
Quan vaig tornar a Barcelona, també vaig volar sola. Tenia una mica de por però l’hostessa em va ajudar molt, tota la gent anàvem dormint.
M’agrada molt Barcelona i vull quedar-me aquí a viure. El meu marit vindrà per quedar-se a viure amb mi, ara hem d’arreglar molts papers.
Nuestra clase de castellano, Fatima Oldwen
Al Marroc vaig anar a l’escola fins als tretze anys. Després em vaig quedar a casa treballant, així és la vida…
A mi m’hagués agradat estudiar, la mare i el meu pare van patir quan vaig deixar l’escola. Sóc l’única dels germans que no va estudiar perquè quan era petita no volia, i ara ho estic pagant. M’agradaria aprendre a llegir i a escriure bé, això és el més important per a mi.
He cosit una classe, on dones estrangeres de tots els llocs vénen per aprendre a llegir i a escriure. I no només per això, sinó també per conèixer gent i passar l’estona.
És important. Jo sempre tinc problemes, per exemple, quan vull anar a algun lloc per arreglar algun paper i no puc parlar bé. Sempre porto els papers fins a casa perquè el meu marit els ompli. Al metge també tinc problemes, quan no m’entén pateixo, però si li explico poc a poc, ell m’entén el que vull dir. Per això m’agrada venir aquí per aprendre a llegir i escriure, m’agrada molt l’ordinador, l’utilitzem per escriure paraules.
Vuelan las cometas, Shagufta Jabeen
Aquesta és la meva casa del Pakistan a Gujarat, de la zona del Punjab. Allà les cases són grans, dins poden viure dues famílies juntes. Té fins a tres pisos.
Quan era soltera vivia amb els meus germans i la meva mare, però quan em vaig casar, amb 15 anys, me’n vaig anar a la casa dels pares del meu marit, amb la seva família. Ajudava a la meva sogra i cunyades a fer les coses de la casa. Fa quatre anys que visc a Badalona i aquí les cases són més petites. Els nens al Pakistan tenen espai per jugar cada dia amb les bicicletes i estels, aquí no.
Al meu país, al març, quan arriba la primavera i el sol, els pares i nens surten a jugar amb els estels. Pugem al pati de dalt de la casa, ballem i mengem. Preparo molt menjar, una olla gran per a tots, fem una bona festa per celebrar el començament de la primavera.
Feliz viaje a Barcelona, Dolores López Doménech
Aquesta és la meva casa de Guadix, amb els geranis i els clavells que s’hi posen a les façanes. Quan vaig venir a Barcelona recordava molt aquesta casa que vaig deixar al poble.
Vaig venir al tren que hi havia en aquell temps, amb la meva germana i amb la seva filla que també venien a Barcelona. El viatge va ser molt llarg, vam viatjar amb molta gent que també venia per millorar la seva vida. Vaig venir soltera, i amb il·lusió, estava contenta. Després, més encara, ja que vaig conèixer al meu marit i em vaig casar. Ara sóc aquí amb les meves filles i els meus néts, el meu marit ja va morir.
Aquí hi ha una mesquita, que és molt important per la meva religió, i també hi ha muntanyes, papallones, ocells, arbres i flors, perquè m’agrada molt el camp i la natura.
A la meva ciutat hi ha moltes muntanyes, potser per això sempre m’ha agradat més el camp que la platja. Però al camp no hi ha escoles, no hi ha res, aquest és el problema, m’agrada la ciutat només per anar a classe, perquè vull aprendre molt. M’agrada
parlar espanyol.
M’agrada la vida amb flors, m’agrada la llibertat. No vull estar tancada a casa, vull sortir, comprar, treballar i guanyar diners per ajudar la meva família. Llibertat.
Al Marroc vivia en un poble i no podia fer res, no vaig anar a l’escola, no treballava, res. Ara els meus germans estan millor, tots van anar a escola.
M’agrada molt el meu país, però em vull quedar a viure a Europa amb el meu marit, sempre feliç.
Cosiendo nuestros vestidos, Zaib u nisa i Ansar Iqbal
Hem cosit un vestit de festa típic del Pakistan que vesteixen les dones, una samarreta, uns pantalons i un mocador, de bonics colors.
És una roba molt còmoda que nosaltres sempre portem, és ample i gran. Algunes dones espanyoles també vesteixen així, els agrada
molt aquest tipus de roba, però elles no es posen el mocador, això només és per musulmanes.
Els homes també es posen aquest tipus de roba, hi ha poca diferència només que la camisa té coll.
Jo em faig la meva pròpia roba, de vegades compro la roba al Pakistan perquè és més econòmica que aquí i cuso a màquina a casa meva. Altres cops compro la roba ja feta.
Al meu país també són molt importants els brodats. Jo he brodat a mà molta roba de llit, els llençols, els coixins, moltes coses.
El reflejo de mis manos, Parveen Akhtar, Shazia Munawar i Nusrat Parveen
Aquestes són les meves mans de henna, plenes de polseres com a mi m’agraden. A dalt hi ha un mirall amb less, serrells en urdú.
Les meves mans han treballat molt. Em llevo a les 7, faig l’esmorzar per a mi i els meus fills amb un te o xocolata, porto els nens petits a l’escola a les 8.30 i alguns dies vinc a les 9.30 al Grup Laila, per aprendre castellà i altres coses.
Fa uns 22 anys que estic casada i he criat els meus cinc fills, tots són nois.
Al Pakistan he treballat cosint des de casa. Amb la màquina cosia la roba per al llit, però aquí només treball a casa. Les meves mans saben cosir, brodar, cuinar, netejar, pentinar, escriure i molt més.
Refugiats: el tren
Aquestes arpilleres neixen a partir de l’exposició “Després de les onades” que va tenir lloc al novembre de 2016 a l’Ateneu Sant Roc, en la qual es van inspirar. Les arpilleristes van voler retre homenatge a la feina del grup Open Arms Badalona. Amb el seu coneixement d’algunes històries que havien sortit a les notícies, van plasmar alguns esdeveniments com els que es poden veure en les següents arpilleres.
L’exili, republicans travessant els Pirineus, Grup d’arpilleres Fundació Ateneu Sant Roc
Memòria col·lectiva. L’any 1939, al final de la Guerra Civil espanyola, milers de republicans van fugir a França amb l’esperança de ser acollits.
L’arpillera representa la fugida i les dures condicions que van viure al camp de refugiats d’Argelers, on van patir fred, fam, superpoblació, malalties, violacions, mort…
Aquesta va ser la primera experiència col·lectiva del Grup de la Fundació.
La solitud del desert, Justa Martín
Als seus curts anys, i després de perdre-ho tot, la seva família, la seva llar i potser el seu país, vaga sol pel desert. Només amb el seu gos i malgrat tot no l’abandona, amb ell comparteix la seva fam i la seva solitud.
Els dos famèlics i carregant el poc que tenen, quan creu tot perdut, a l’horitzó, descobreix una mica de vida, i amb ella… l’esperança!
Ajuda humanitària: UNICEF, Anita Ramonet
Refugiats saharauis al desert d’Algèria. Viuen en “haimes”, amb molta calor durant el dia i molt de fred a la nit.
Viven en condicions austeres i la majoria no veu cap final a l’exili. Depenen de l’ajuda internacional i amb la crisi econòmica han patit moltes retallades. UNICEF, amb tots els seus mitjans, intenta consolidar campanyes de vacunació, crear centres de família, distribuir material escolar, millorar la formació de professors…
Amb aquesta arpillera he volgut recordar les condicions de vida d’aquest poble en camps de refugiats i la tasca dels cooperants.
És necessària l’ajuda de tots, no ho oblidem!
Terra maltractada, Antonia Amador
Terra maltractada per la natura, coberta de lones i de teles velles fent formes de barraques per poder protegir-se del fred i del sol. Quanta història hi haurà sota d’aquestes teles que no se sabrà mai, gent destrossada, il·lusions perdudes, sense trobar un futur.
Quanta gent es queda pels camins fins trobar aquests camps de refugiats! Això és el que jo he sentit quan vaig veure aquesta fotografia.
“Gran part de les dificultats per les quals travessa el món, es deu al fet que els ignorants estan completament segurs i els intel·ligents, plens de dubtes.”
Bertrand Russell
Carregar amb la vida, Loli López
Quan fugen de les guerres no només carreguen amb el poc que poden, també carreguen amb les pors, la ràbia, les injustícies…
Carreguen amb els seus fills i amb els seus grans amb l’esperança de donar-los una vida digna, i durant el camí, també carreguen amb dificultats i dubtes sense saber en quin indret els acolliran.
Una mica d’esperança, Antonia Amador
Reflexionant sobre els camps de refugiats, penso que aquelles persones vénen fugint d’aquestes maleïdes guerres, de la fam i de tota mena de necessitats.
Després de donar molts tombs per camins, creuant muntanyes i desorientats arriben a una frontera. Pensen que el pitjor ja ha passat, però no és així. Es troben amb aquests filferros que els prohibeixen el pas. I a alguns d’aquests homes, dones i nens se’ls emporten a camps de refugiats i allà es troben també amb mancances i fam.
Però també hi ha grups de voluntaris que intenten fer-los el dia a dia menys dur. Els ajuden dintre de les seves possibilitats i sobretot els escolten. Intentant que vegin una mica d’esperança.
Fugir de casa teva, del teu poble, del teu país, deixar endarrera la família, els amics, la feina. Fugir cercant un millor futur, però incert. Quina valentia que tenen els que ho fan i travessen contrades hostils i desconegudes. I amb tot això al meu cap vaig començar a fer aquesta arpillera, senzilla i planera en la que cada puntada era un toc de realitat. La platja de Lesbos, els bots plens de gent, el rescat i l’arribada a la platja.
A la tela hi ha tres petits mons: els nens que juguen malgrat tot, els socorristes d’Open Arms que ho donen tot per salvar vides i un metge atenent un infant que ha aconseguit arribar en vida. Quin mal cor i quanta realitat, què necessari no oblidar…
La meva arpillera és una denúncia del tracte que van rebre uns refugiats a la frontera entre Sèrbia i Hongria, que corrien buscant la seva llibertat i uns periodistes que cobrien un reportatge per a la televisió, un d’ells va posar la traveta, tirant a un home serbi que portava a el seu fill en braços fugint de la policia i amb la intenció de creuar la frontera i aconseguir una vida millor.
Salvament a Lesbos, Encarna Ortega
En la meva arpillera explico la gran tasca que fan els nois de Badalona. Vaig escollir aquest tema com a homenatge a ells, per la gran tasca que fan salvant vides i exposant la seva. Tots hauríem de ser més humans i ajudar més.
Sant Roc: el lloc d’arribada
Puntada a puntada, les dones de Sant Roc han volgut mostrar el seu barri, la diversitat de la seva gent, les cultures que hi conviuen i l’estima que senten pels seus carrers, les seves festes… en definitiva, la seva gent.
A través d’aquestes arpilleres podem conèixer una mica millor els gairebé 50 anys d’història d’aquest barri de Badalona.
Retalls d’història a Sant Roc, conjunt de diverses arpilleres del Grup d’arpilleristes
Conjunt de 12 arpilleres fetes amb petites puntades que reflecteixen la realitat dels 50 anys del barri, elaborades al 2016 des de la perspectiva personal de cada arpillerista.
Cada arpillera mostra una història diferent d’aquest barri que que viu darrere d’experiències vingudes d’arreu del món, però cosides d’esperança d’un món millor.
Venent roses per Sant Jordi, Trini Amaya
fixa. Sempre sóc jo la que s’encarrega de tot, encara que el meu marit m’acompanya a la parada. Allà em poso a vendre les roses amb el parasol i la taula durant tot el dia del 23 d’abril.
La Plaça Roja, Antonia Amador i Roser Hernández
Hem volgut representar com ens agradaria que el barri canviés, ja que està molt deteriorat. Ens agradaria que es conegués com un barri net on hi ha bona convivència i bona unió amb els veïns. Aquesta és la nostra il·lusió, encara que no sabem si la veurem feta realitat.
La Fira d’Artesania, María José Vera
He volgut reflectir la Fira d’artesania que fem a les festes de maig del barri de Sant Roc. Les associacions preparen paradetes amb els seus treballs. Hi ha de tot: rebosteria, manualitats de ganxet… Hi ha de tot i per a tots els gustos.Concorre molta gent, es compra, es ven i ho passem d’allò més bé.
Aprenem unes d’altres, Aurora Flores
Quan era petita ajudava a cuidar els meus germans, jo sóc la gran i havia d’estar amb ells perquè els meus pares anaven a vendre i no podíem anar a l’escola. De petita no sabia ni llegir ni escriure i ara que estic a l’Ateneu aprenc una mica. El meu fill el porto a escola perquè no sigui com jo el dia de demà. Estem aprenent totes juntes, les dones marroquines i les dones gitanes. Unes aprenem de les altres, nosaltres aprenem d’elles i elles de nosaltres.
Share on facebook
Share on twitter
Share on telegram
Share on whatsapp
Share on email
