Article d’Eulàlia Bosch
Setembre 2020
En un moment del seu discurs d’acceptació del Premi Internacional
Catalunya, Ngugi wa Thiongo va dir: “La meva mare, el nom de la
qual era Wanjiku, mai no va anar a escola. No sabia llegir ni escriure,
però va ser ella qui em va enviar a mi a escola. Va ser la mare
Wanjiku qui em va inculcar el somni de l’educació”.
M’agradaria seguir transcrivint aquest discurs que l’escriptor kenyà va
pronunciar en kikuiu, la seva llengua materna—que la organització
del premi ens oferia subtitulada al català—, perquè cadascuna de les
seves observacions mereixen una lenta reflexió posterior.
M’agradaria, per exemple, comentar el que em va suggerir sentir-li
dir que ”el monolingüisme és el monòxid de carboni de les cultures,
mentre que el multilingüisme és l’oxigen per a elles”.
M’agradaria també seguir la seva idea del lligam directe de la mare
amb la llengua materna quan deia: “Mare Wanjiku, on sigui que
descansa la teva ànima, et prego que em perdonis per tots els anys
que vaig abandonar la llengua que em vas donar al néixer, la llengua
en la qual em cantaves cançons de bressol i m’explicaves històries
que m’omplien el cor d’emoció. He tornat a casa: he abraçat la meva
llengua materna…”
I m’agradaria especialment aturar-me en aquest punt, quan la seva
veu d’home vell va esdevenir poema musicat i se li escapava el
cantar: “El fill pròdig ha tornat / he vagat molt/ ara me’n penedeixo /
deixo enrere tota la rebel·lia / torno a casa de seguida / deixa’m
tornar a tu/ deixa’m parar de vagar/ et suplico que m’acullis / sí,
mare Wanjiku, he tornat a tu i accepto aquest meravellós premi en
nom teu.”
M’agradaria fins i tot seguir el seu elogi dels traductors i traductores
que creen els ponts entre les cultures i fan grans les nostres
tradicions culturals, sense que importi quin sigui el nombre de
parlants d’una llengua concreta.
Però, si m’he assegut a escriure aquest article ha estat per l’impacte
que em va causar sentir les paraules amb les quals va descriure
l’actitud amorosa de la seva mare: “ella em va inculcar el somni de
l’educació”.
“Inculcar un somni” em va portar alhora a la pagesa que planta una
llavor i a la mirada atenta de qualsevol que es perdi en la
contemplació del cel en una d’aquestes nits d’estiu plena d’estrelles
per tot arreu.
“El somni de l’educació” va ser ja el tro que segueix al llamp.
L’educació, aquest concepte en boca de tothom ara mateix però de
significació tan indefinida, trobava per fi un espai propi. L’educació és
un somni. És un desig. És l’aspiració d’una mare embarassada que
contribueix, conscient i pacient, a l’arribada del futur. La mare que
medita sobre tot allò que ella no ha tingut, però pel que sent una
gran curiositat.
L’escriptor volca en un sol verb, inculcar, aquesta quantitat ingent
d’accions quotidianes que defineixen el fer de la seva mare mentre ell
és un nen que creix al seu costat. Inculcar és una forma de
transmissió adequada al desig de perpetuar allò que més es valora.
Inculcar un somni. Sembla que no es pugui anar més enllà. Però es
pot: inculcar el somni de l’educació és ja l’obertura d’un univers
infinit ple de tots els colors i de totes les textures. És l’entrada
mateixa a la humanitat dels humans.
Aquests dies, el món sencer debat la tornada a l’escola de nenes i
nens, de joves que porten mesos dispersos entre soledat i pantalles,
d’estudiants d’universitat que s’entrenen a canviar d’hàbits
d’aprenentatge. A tot arreu es parla de la necessitat de tornar a les
aules. Molts aspectes pràctics d’aquesta reobertura omplen els debats,
sens dubte necessaris, de les darreres setmanes.
Però potser per fer-ho cal també recordar, amb la mateixa intensitat,
de què parlem quan parlem d’educació. Ara mateix, obrir les escoles,
per alguns, vol dir simplement permetre als adults desenvolupar la
seva vida laboral sense entrebancs; altres esperen que els programes
curriculars es reprenguin el més aviat millor per assegurar que es
puguin superar tot tipus de proves; encara d’altres esperen veure
com els canvis produïts en la vida social des de la primavera passada
influiran en l’escolarització i les seves coordenades més tradicionals…
És en aquest moment tan confús en el qual l’educació està en boca
de tothom que un poeta kenyà, parlant de la seva mare sense estudis,
dona forma a l’expressió: “inculcar el somni de l’educació”.
Podria aquesta petita frase il·luminar alguns dels camins de connexió
entre les aules presencials que estan a punt d’obrir les portes i el
cúmul d’arxius patrimonials que el confinament ens ha fet descobrir?
Lliçons de científics il·lustres, concerts, representacions de teatre,
pel·lícules, visites guiades a centres museístics, debats i lectures de
tota mena… Tot allò que les institucions culturals ens han deixat
veure i que nosaltres hem rebut a les nostres pantalles com a formes
d’educació permanent, no tenen a veure amb l’educació com a
somni?
Si penséssim l’educació com un somni que cal inculcar no ens
adonaríem amb major facilitat que l’educació és un àmbit de contorn
canviant que cal anar adequant a les noves condicions de vida i que,
per fer-ho, ens cal tornar una i altra vegada a revisar la història
humana que ens ha precedit?
Fins i tot per aquelles persones que trobin excessivament poètica
aquesta idea de l’educació com a somni, podran descartar-la sense
veure’s obligats a plantejar-se per què és tan important tornar a obrir
els centres educatius el més aviat millor?
Vull agrair de tot cor a Ngugi wa Thiongo el seu discurs i, sobre tot, a
la seva mare Wanjiku que va saber fer allò que tantes de nosaltres
voldríem saber fer i no sempre ens en sortim.
